Homenatge a Mary Travers

Mary Travers, del trio Peter, Paul and Mary ens ha deixat a l'edat de 72 anys, després d'una malaltia. Mary va formar juntament Peter Yarrow i Noel (Paul) Stookey, cap al 1962 el grup Peter, Paul and Mary. Grup que va perdurar fins els nostres dies, després de quasi 50 anys cantant i fent cantar. Peter, Paul and Mary va ser i és un dels referents més importants del que podem anomenar com Folk americà. Moltes de les seves cançons han estat i continuen sent cantades per generacions d'arreu del mon. També a Catalunya, doncs moltes d'elles van ser traduïdes al català. A més, Peter, Paul and Mary van cantar i popularitzar cançons (500 miles, BLOWIN' IN THE WIND, DON'T THINK TWICE, IT'S ALL RIGHT, IF I HAD A HAMMER, IF I HAD MY WAY) d'altres autors com Bob Dylan o Rev. Gary Davis. El tercet que formaven Peter, Paul and Mary era d'una simplicitat meravellosa: dues guitarres tocant amb l'estil fingerpicking, lletres compromeses i tres veus que combinaven a la perfecció. Però és que no calia res més. No se m'acut altra manera de rendir homenatge a aquesta gran cantant que escoltant alguns dels seus grans temes. Jo us recomano Puff the Magic Dragon (Paf, el drag màgic).

Puff the Magic Dragon

Us tradueixo del francès un conte:
Fa molt de temps, en una província de Xina, hi havia un pintor que dibuixava d'un sol traç nenúfars, ocells i total mena d'animals. Els seus dibuixos eren tan bonics que era conegut per tota la seva província. Un dia, va arribar a orelles de l'Emperador la fama del dibuixant, i va manar que el portessin al seu palau.
- "M'han dit que ets el millor pintor de tot l'imperi i ho vull comprovar. T'ordeno que em dibuixis .... un ... un cigne, hi ha de ser el cigne més bell que així vist mai. Si ho fas, et faré l'home més ric del país. Quan de temps necessites per dibuixar el cigne?" li va dir l'Emperador.
- "Necessitaré deu anys" li va contestar el pintor.
- "Deu anys .... per dibuixar un cigne?" li va replicar l'Emperador.
- "Deu anys per dibuixar el cigne més bell que hageu vist mai, senyor".
- " .... Bé, bé" va replicar l'Emperador a contracor. "Ho accepto. Jo mateix vindré d'aquí a deu anys a casa teva per a que m'ensenyis aquest cigne".
Els anys van anar passant, i quan es compliren els deu anys, l'Emperador es va presentar a la casa del dibuixant i li va dir,
- "Vinc a buscar el meu cigne, espero que deu anys hagin estat suficients per a que el puguis haver dibuixat".
- "Ara mateix" li va dir el pintor. I tot seguit va agafar un full blanc i un pinzell, i davant l'atenta mirada de l'Emperador i el seu seguici, va dibuixar d'un sol traç un preciós cigne.
L'Emperador es va quedar parat. En realitat era el cigne més bonic que havia vist mai, però estava enfurismat.
- "Agafeu al pintor i porteu-lo a la presó. Què s'ha pensat que es pot riure de mi? Em demana deu anys per pintar el cigne i quan arribo aquí, va i me'l dibuixa en 10 segons." va dir l'Emperador.
El pintor no va dir res, i quan es disposaven a sortir tots cap a Palau, el fill de l'Emperador va cridar "Pare, pare, has de veure això, vine". El cridava des d'una petita habitació que hi havia al costat d'on eren. Era la cambra on dibuixava sempre el pintor. Quan va entrar l'Emperador, va veure per damunt la taula, per terra, cobrint totes les parets, milers i milers de fulls amb milers i milers de cignes dibuixats. El pintor havia estat 10 anys, dia i nit, pintant cignes per ser capaç de dibuixar en presència de l'Emperador un cigne que fos digne d'ell. L'Emperador finalment ho va entendre i va recompensar al pintor.

Vaig llegir aquesta història fa anys, en relació a un guitarrista francès anomenat Marcel Dadi. Era un prodigi de la guitarra, en concret d'un estil anomenat Fingerpicking. En Dadi tocava amb una facilitat que semblava que allò que tocava no tenia cap mena de dificultat. Els que hem intentat alguna vegada tocar alguna de les seves peces, ens n'hem adonat que com el pintor, darrera de cada nota d'en Marcel i havia anys i anys de pràctica i paciència. Tot sovint volem recollir els fruïts just després de sembrar i no ens n'adonem que és allò que ens costa més esforç el que després valorarem més.

Aquí us deixo alguns vídeos del genial Marcel Dadi: