Ciència i Internet (ii)

Segons un estudi de l'"Asociación de Internautas" dos de cada tres internautes confessa que no sap distingir una notícia d'un "bulo". Això és molt preocupant.

Qualsevol persona pot publicar gairebé el que vulgui a Internet. A diferència de moltes fonts escrites, per “penjar” alguna cosa a Internet no s’ha de passar cap procés d’edició o revisió. Molts llocs poden expressar opinions personals que no tenen per què ser certes. Molts cops els propòsits d'una pàgina web no són clars. A més, la informació pot estar motivada per interessos comercials, polítics, religiosos, ... Algunes pàgines comercials poden donar informació esbiaixada per vendre els seus productes.

Per tot això, tota la informació que trobem a Internet no és adequada per a nosaltres o no té el rigor o profunditat que nosaltres busquem. Això fa que cada cop sigui més important avaluar la credibilitat de la informació que trobem a Internet.

Aquí us deixo algunes coses a tenir en compte per fer-ho:

• És útil tractar de localitzar la pàgina principal de la pàgina que visites. Per fer-ho pots intentar de treure tot allò que hi ha al final de l’adreça URL, mantenint l’estructura http://www. .es o .com .....
  
• Els prefixes .org .gov .com .edu etc... Tenen un significat que ens pot ajudar a identificar el tipus de plana web que estem visitant (comercial, d'una institució institucional, ...). En canvi els .es .us .uk etc .. només ens informen del país on es troba hostatjada la pàgina web
  
• Les pàgines que contenen el símbol “~” en l’adreça solen ser pàgines personals.
  
• La data de creació o modificació de la pàgina pot ser important. Si estem buscant informació recent o volem posar-nos al dia en una matèria, hem de tenir en compte que moltes pàgines web no estan actualitzades o es queden desfasades.
  

És útil que ens fem també aquestes preguntes?

• Qui és el creador de la pàgina?
  
• Quin és el seu propòsit?
  
• A qui va dirigida?
  
• Pots comprar algun producte o fan propaganda d'algun?
  
• Hi ha informació addicional o enllaços a altres pàgines?
  
• Hi ha referències bibliogràfiques?
  
• La pàgina està hostatjada en un domini comercial, universitari, ...
  
• Hi ha informació sobre l’autor o autors de la pàgina?
  
• Quins resultats obtens si busques més informació sobre els autors?
  
• S’explica només un punt de vista o pel contrari s’expliquen diversos?
  

Hem d'estar atents de no creure'ns tot el que trobem...

Per acabar us deixo un vídeo per a que m'ajudeu a analitzar. Es tracta d'un vídeo d'una empresa comercial que ven enzims digestius com a suplements alimentaris. Podem donar com a bona la primera part del vídeo on es descriu el paper dels enzims en la digestió dels aliments, però a partir del minut 5:20 què us sembla tot el que diu? Quines coses ometen o no diuen correctament? Serveixen d'alguna cosa aquests productes?

La importància d'ensenyar a pensar

Us copio en castellà una anècdota que explicava el Premi Nobel de Química Ernest Rutherford:

Sir Ernest Rutherford, presidente de la Sociedad Real Británica y Premio Nobel de Química en 1908, contaba la siguiente anécdota:


Hace algún tiempo, recibí la llamada de un colega. Estaba a punto de poner un cero a un estudiante por la respuesta que había dado en un problema de física, pese a que éste afirmaba con rotundidad que su respuesta era absolutamente acertada. Profesor y estudiante acordaron pedir el arbitraje de alguien imparcial y fui elegido yo. Leí la pregunta del examen y decía "Demuestre cómo es posible determinar la altura de un edificio con la ayuda de un barómetro".

El estudiante había respondido: "Lleva el barómetro a la azotea del edificio y átale una cuerda muy larga, Descuélgalo hasta la base del edificio, marca y mide. La longitud de la cuerda más la longitud del barómetro es igual a la longitud del edificio."
Realmente, el estudiante había planteado un serio problema con la resolución del ejercicio, porque había respondido a la pregunta correcta y completamente.
Por otro lado, si se le concedía la máxima puntuación, podría alterar el promedio de sus estudios, obtener una nota más alta y así certificar su alto nivel de física; pero la respuesta no confirmaba que el estudiante tuviera ese nivel.
Sugerí que se le diera al alumno otra opurtunidad. Le concedí seis minutos para que me repondiera la misma pregunta pero esta vez con la advertencia de que en la respuesta debía demostrar sus conocimientos en física.
Habían pasado cinco minutos y el estudiante no había escrito nada. Le pregunté si deseaba marcharse, pero me contestó que tenía muchas repuestas al problema. Su dificultad era elegir la mejor de todas. Me excusé por interrumpirle y le rogué que continuara.
En el minuto que le quedaba escribió la siguiente respuesta: "Coge el barómetro y lánzalo al suelo desde la azoeta del edificio, calcula el tiempo de caída con un cronómetro. Después se aplica la fórmula altura = 0,5 por g por T2. Y así obtenemos la altura del edificio".
En este punto le pregunté a mi colega si el estudiante se podía retirar. Le dio la nota mas alta.
Tras abandonar el despacho, me reencontré con el estudiante y le pedí que me contara sus otras respuestas a la pregunta. Bueno, respondió, hay muchas maneras, por ejemplo, coges el barómetro en un día soleado y mides la altura del barómetro y la longitud de su sombra. Si medimos a continuación la longitud de la sombra del edificio y aplicamos una simple proporción, obtendremos también la altura del edificio. Perfecto, le dije ¿y de otra manera? Sí, contestó; este es un procedimiento muy básico para medir un edificio, pero también sirve. En este método coges el barómetro y te situas en las escaleras del edificio en la planta baja. Según subes las escaleras, vas marcando la altura del barómetro y cuentas el número de marcas hasta la azotea. Multiplicas al final la altura del barómetro por el número de marcas que has hecho y ya tienes la altura. Este es un metodo muy directo. Por supuesto, si lo que quiere es un procedimiento más sofisticado, puede atar el barómetro a una cuerda y moverlo como si fuera un péndulo. Si calculamos que cuando el barómetro está a la altura de la azotea la gravedad es cero y si tenemos en cuenta la medida de la aceleración de la gravedad al descender el barómetro en trayectoria circular al pasar por la perpendicular del edificio, de la diferencia de estos valoresm y aplicando una sencilla fórmula trigonométrica podríamos calcular, sin duda, la altura del edificio. En este mismo estilo de sistema, atas el barómetro a una cuerda y lo descuelgas desde la azotea a la calle. Usándolo como un péndulo puedes calcular la altura midiendo su periodo de precesión. En fin, concluyó, existen otras muchas maneras. Probablemente, siguió, la mejor sea coger el barómetro y golpear con él la puerta de la casa del conserje. Cuando abra, decirle: señor conserje, aquí tengo un bonito barómetro. Si usted me dice la altura de este edificio, se lo regalo.
Es este momento de la conversación le pregunté si no conocía la respuesta convencional al problema (la diferencia de presión marcada por un barómetro en dos lugares diferentes nos proporciona la diferencia de altura entre ambos lugares). Evidentemente, dijo que la conocía, pero que durante sus estudios sus profesores habían intentado enseñarle a pensar.
El estudiante se llamaba Niels Bohr, físico danés, premio Nobel de Física en 1922, más conocido por ser el primero en proponer el model del átomo con protones y neutrones y los electrones que lo rodeaban. Fue fundamentalmente un innovador de la teoría cuántica."

Al marge del personatge, lo divertit i curiós de l'anècdota (és molt probable que l'anècdota sigui falsa ja que Ernest Rutherford i Niels Bohr sí que van coincidir en el temps a Manchester a partir del 1911, però un cop Bohr ja s'havia doctorat), l'essencial d'aquesta història és que l'HAVIEN ENSENYAT A PENSAR. I a vosaltres, se us acudeix alguna altra solució?

P.D: Després d'escriure el post, he trobat altres versions de la història. Aquí n'hi ha una, i aquí la versió en anglès.

Ciència i Internet

Sens dubte Internet ha tingut una gran repercussió en tots els àmbits, i la ciència no és una excepció. La contribució més clara que ha tingut Internet en l'àmbit científic en general potser ha estat en la transmissió del coneixement. Tenim a l'abast ara i molt fàcilment una quantitat molt gran d'informació. Informació sovint científicament poc rigorosa, a vegades enganyosa i en algunes ocasions fins i tot falsa. La gran quantitat d'informació disponible també fa que cada cop sigui més difícil trobar allò que busquem. Aquests dies, però, Internet ha ajudat al progrés científic, d'una manera molt poc esperada. Resulta que un investigador anglès va comprar un insecte (un pugó o pulgón en castellà) fossilitzat per 25 euros a través d'eBay i després va descobrir que el fòssil es tractava d'una espècie d'insecte nova que havia viscut fa uns 40 o 50 milions d'anys. Volien batejar a la nova espècie Mindarus ebayi, però al final ha estat batejada Mindarus harringtoni (el científic que va comprar el fòssil es diu Richard Harrington). Aquí teniu un link a la notícia.

Amb el desenvolupament cada cop més gran d'Internet està clar que el seu ús tindrà cada cop més repercussió. A nivell científic algunes de les últimes coses que he trobat més útils és la possibilitat d'assistir a cursos on-line (veus les diapositives a través d'Internet, escoltes la veu per telèfon i fins i tot pots fer preguntes) i veure conferències. En aquest primer link podeu veure classes magistrals sobre molts temes. No és gratuït però pots veure alguns dels trossos. Aquest segon link és molt més interessant. És gratuït i podeu veure conferències (veient al conferenciant i les diapositives que exposa) de "gent important" o almenys "molt coneguda". Està bé veure conferències de gent com l'Al-Gore, Craig Venter, etc ... que són grans comunicadors. Us deixo també una conferència relativament curta del passat mes de febrer on el Dr. Craig Venter parla sobre la creació de bacteris artificials. Fixeu-vos en el minut 12:55 aproximadament. A veure si a algú li crida l'atenció el mateix que a mi, relacionat amb alguna eina bioinformàtica desenvolupada recentment a la URV.

La ciència dels castells

La veritat és que aquest post és una excusa per donar l'enhorabona a la colla Xiquets de Tarragona per la magnífica actuació d'avui dia 19 d'Agost, diada de San Magí. I és que en l'actuació d'avui, els xiquets han descarregat el tres de nou amb folre. És tot just el tercer tres de nou amb folre descarregat de la història dels xiquets, però és el que ha arribat més aviat al llarg d'una temporada. Jo he viscut el castell des de la pinya, i als qui us agraden els castells us recomano que almenys una vegada proveu de viure un castell (si és un castell folrat millor) des de la pinya. Vius el castell de manera diferent. No el veus però el sents d'altres maneres. El pateixes perquè has d'espitjar, perquè et comprimeixen, perquè tens un peu al damunt de la teva esquena. El castell el segueixes pels sons, el so de la gralla que indica quan comença a pujar i quan indica quan s'ha carregat, també el segueixes pels crits de la gent, els aplaudiments i tots els crits que es generen a dins de la pinya. Si cauen, evidentment que et dones compte, però abans de que et caiguin a sobre, notes com la força que feies amb els braços (si no és un castell folrat), el pes del castell, s'esvaeix. És un moment molt breu, abans de que et vingui a sobre.
Què cal per fer castells? Quina és la ciència castellera? Bé, jo diria que és quasi un art. Cal sens dubte FORÇA, EQUILIBRI, VALOR i SENY que són les quatre màximes castelleres. Si és fes una anàlisis científica molt acurada, potser la conclusió seria que hi ha massa risc. És cert, el risc sempre hi és, com en qualsevol cosa que fem. Sempre he sentit dir però que estadísticament, les lesions o accidents greus són comparativament inferiors a altres activitats esportives. El fet és que fa més de 100 anys que es fan castells de la mateixa manera que ara i el que compta per fer-los és la tècnica, experiència, esforç i l'assaig. El que ha canviat en els últims temps és potser el fet de la utilització del casc per part de l'enxaneta i acotxador.
Si voleu aprofundir en la ciència dels castellers, us deixo l'enllaç d'un programa del club que va tractar el tema. Està força bé. No us perdeu l'explicació-demostració sobre les faixes.

Lligams entre ciència i cinema (i)

Aquest estiu arriba un nou episodi, en format de pel·lícula d'animació, de la saga de Star Wars. Això m'ha fet recordar l'origen del mot midichlorians, com s'anomenen en la saga els simbions responsables de sentir la FORÇA i ser un cavaller Jedi. Suposo que l'orgen d'aquest mot ja sabreu que prové dels noms dels mitocondris (mitochondria) i cloroplasts (chloroplasts) , els dos orgànuls de les cèl·lules eucariotes que es creu que es van originar per simbiosi. El que potser no coneixereu és que al 2006 es va proposar batejar a un nou tipus de bacteris amb el nom de Candidatus Midichloria mitochondrii. Aquest bacteri, taxonòmicament un Alphaproteobacteri de l'ordre dels Rickettsiales, viu en l'interior dels mitocondris. En concret en l'espai intermembrana entre les membranes mitocondrials internes i externes, i d'aquí el seu nom. El nom va ser acceptat per la comunitat científica i aquest bacteri apareix amb aquest nom en les bases de dades taxonòmiques. Si teniu més curiositat podeu accedir, si teniu subscripció, al article on es proposa aquest nom, publicat a la revista Internacional Journal of Systematic and Evolutionary Microbiology o al comentari que li va dedicar The Scientist.

Presentació

Benvinguts al blog. El blog pretén ser un lloc on deixar constància d'algunes anècdotes i curiositats científiques i altres inquietuds, no sempre relacionades amb la ciència. Espero que es pugui convertir també en un punt de trobada amb altres persones conegudes o encara per conèixer. Qualsevol comentari amb bona intenció serà benvingut. Podeu visitar també els blogs recomanats en el llistat d'Altres Blogs.

Ens trobem en el Blog.